Vaig arribar de República Dominicana a Espanya el setembre de 2004. No tinc cap record, però la meva mare em diu que m’havia convertit en el seu llimac personal, tota amagada entre les seves cames. Havíem arribat a Igualada, capital de l’Anoia, una ciutat catalanoparlant majoritàriament.

Per a una nena de tres anys és ben fàcil aprendre un idioma nou, el cervell d’un infant és una esponja i ho pot absorbir tot. La meva educació infantil, primària i secundària va ser majoritàriament en català i va ser així com el vaig adquirir com a segona llengua inicial. Sens dubte, si no hagués estat pels professors i l’escolarització, avui dia no estaria escrivint aquesta autobiografia en català.  El castellà em venia de casa i de les meves arrels.

Va ser a l’escola on també vaig sofrir la nostra primera discriminació lingüística: l’eliminació del meu accent i lèxic. Molts professors volia que parlés un “espanyol correcte” però, què és això? Existeix, a cas? L’accent em va desaparèixer bastant de pressa per influència amb l’espanyol peninsular, però el lèxic dominicà continua dins del meu repertori diari.

L’anglès també ha estat fonamental durant tota la meva educació, el vaig aprendre a l’escola. Els meus pares s’han preocupat molt perquè aprengués anglès, ja que sabien que es convertiria en una llengua prestigiosa i que l’acabaríem necessitant en un futur. És per aquest motiu que les escoles on em matriculaven els meus pares eren trilingües en català, castellà i anglès: els meus pares sabien que contra més llengües sabés, més oportunitats laborals i de vida.

Amb tretze anys tenia un català perfecte: el sabia escriure, el sabia parlar, tenia l’accent de l’Anoia i podia tenir una conversa sense cap mena de problema. També tenia un B1 d’anglès i em podia comunicar amb bastant facilitat en diversos contexts. Recordo que un dia vaig anar a Montserrat amb la meva família i em va fer molta il·lusió haver estat capaç d’entendre una conversa en anglès entre dos turistes.

Em sentia còmode parlant català, formava part de mi i era per això que no entenia algunes preguntes que em feien les persones. Em sentien parlar i em deien “Ui, parles molt bé el català, no?” o “On has après català tan bé? És que com ets negra…”.

Va ser a partir de 2014, quan ens vam mudar a Barcelona, on la meva relació amb el català va minvar. L’escola on anava era majoritàriament castellanoparlant, el que va provocar que parlés més castellà que català, cosa a la qual no estava acostumada. Davant d’aquesta situació, vaig començar a desenvolupar una resistència cap al castellà: mirava sèries i pel·lícules en anglès, llegia en català, escoltava música en qualsevol llengua menys en espanyol.

Vaig estudiar Filologia hispànica, on les meves possibilitats d’evadir l’espanyol van minvar. I per això, a tercer de carrera, vaig començar a estudiar Lingüística: volia ampliar el meu contacte amb el català, em negava a perdre una part tan important de mi i de la meva essència.

Ara per ara, el meu entorn continua sent bastant castellanoparlant, però estic en una lluita activa per equilibrar el màxim possible la balança. Estic orgullosa del meu nivell en aquestes tres llengües (espanyol C2, català C1, anglès C2) i de sentir-me còmoda i representada en totes tres.

M’encanten les llengües i el procés d’aprenentatge i considero que, com més en sàpiga una persona, millor.

La selección de libros ha sido pensada para alumnos del segundo ciclo de la ESO, específicamente para alumnos de 4º de la ESO. Los libros propuestos en presentan una complejidad tanto en léxico como en temática adecuada al nivel de los alumnos.

Los dos primeros libros son novelas y lo que se busca es que los alumnos desarrollen una lectura autónoma. El primer libro, Y no quedó ninguno de Agatha Christie (222 páginas), es una traducción y es más extenso que el segundo, Los amores lunáticos de Lorenzo Silva (135 páginas). Y no quedó ninguno es un clásico que mezcla el thriller psicológico con el misterio y la intriga, y Los amores lunáticos es una oda al enamoramiento juvenil, a la amistad y a la poesía. Son dos libros muy fáciles de leer y que enganchan muy rápido al lector.

Después tenemos La veïna de Isabel-Clara Simó (256 páginas), una breve historia policíaca sobre un hombre que se ve implicada en el misterioso suicidio de un hombre. Con este libro se puede hablar sobre la Barcelona negra y sobre el auge de la novela policíaca durante la Cataluña de los años 90.

Una autora catalana imprescindible es Mercè Rodoreda, y para tratar el tema de los cuentos he elegido La meva Cristina i altres contes. Al ser cuentos individuales, existen dos opciones: o bien se pueden trabajar todos o bien se pueden escoger cuentos en específico y trabajar esos.

Hay algunos alumnos que prefieren las novelas ilustradas. Teniendo en cuenta este criterio, el libro El buen padre de Nadia Hafid (220 páginas), un libro que sigue los pasos de una chica de origen magrebí cuyo padre alcohólico abandonó a su familia. En esta novela gráfica se tratan temas sobre el desarrollo de la personalidad y cómo nuestro alrededor influye en nuestro carácter y en nuestro futuro.

Esta novela es mi propuesta como lectura guiada, ya que se puede trabajar desde muchos aspectos: quién es Nadia Hafid, qué esperan los alumnos de la novela, si conectan con la novela y los personajes, qué han aprendido… El objetivo es que los alumnos sean capaces de reflexionar sobre temas sociales complejos.

Para finalizar, un poemario, el último libro publicado en vida de Rosalía de Castro: En las orillas del Sar. Con este corto poemario los alumnos se acercarán más a la poesía, a las figuras literarias y al lenguaje poético.