
Repte 4 – Activitat 3. Autobiografia lingüística

Repte 4 – Activitat 3. Autobiografia lingüística
Vaig arribar de República Dominicana a Espanya el setembre de 2004. No tinc cap record, però la meva mare em diu que m’havia convertit en el seu llimac personal, tota amagada entre les seves cames. Havíem arribat a Igualada, capital de l’Anoia, una ciutat catalanoparlant majoritàriament.
Per a una nena de tres anys és ben fàcil aprendre un idioma nou, el cervell d’un infant és una esponja i ho pot absorbir tot. La meva educació infantil, primària i secundària va ser majoritàriament en català i va ser així com el vaig adquirir com a segona llengua inicial. Sens dubte, si no hagués estat pels professors i l’escolarització, avui dia no estaria escrivint aquesta autobiografia en català. El castellà em venia de casa i de les meves arrels.
Va ser a l’escola on també vaig sofrir la nostra primera discriminació lingüística: l’eliminació del meu accent i lèxic. Molts professors volia que parlés un “espanyol correcte” però, què és això? Existeix, a cas? L’accent em va desaparèixer bastant de pressa per influència amb l’espanyol peninsular, però el lèxic dominicà continua dins del meu repertori diari.
L’anglès també ha estat fonamental durant tota la meva educació, el vaig aprendre a l’escola. Els meus pares s’han preocupat molt perquè aprengués anglès, ja que sabien que es convertiria en una llengua prestigiosa i que l’acabaríem necessitant en un futur. És per aquest motiu que les escoles on em matriculaven els meus pares eren trilingües en català, castellà i anglès: els meus pares sabien que contra més llengües sabés, més oportunitats laborals i de vida.
Amb tretze anys tenia un català perfecte: el sabia escriure, el sabia parlar, tenia l’accent de l’Anoia i podia tenir una conversa sense cap mena de problema. També tenia un B1 d’anglès i em podia comunicar amb bastant facilitat en diversos contexts. Recordo que un dia vaig anar a Montserrat amb la meva família i em va fer molta il·lusió haver estat capaç d’entendre una conversa en anglès entre dos turistes.
Em sentia còmode parlant català, formava part de mi i era per això que no entenia algunes preguntes que em feien les persones. Em sentien parlar i em deien “Ui, parles molt bé el català, no?” o “On has après català tan bé? És que com ets negra…”.
Va ser a partir de 2014, quan ens vam mudar a Barcelona, on la meva relació amb el català va minvar. L’escola on anava era majoritàriament castellanoparlant, el que va provocar que parlés més castellà que català, cosa a la qual no estava acostumada. Davant d’aquesta situació, vaig començar a desenvolupar una resistència cap al castellà: mirava sèries i pel·lícules en anglès, llegia en català, escoltava música en qualsevol llengua menys en espanyol.
Vaig estudiar Filologia hispànica, on les meves possibilitats d’evadir l’espanyol van minvar. I per això, a tercer de carrera, vaig començar a estudiar Lingüística: volia ampliar el meu contacte amb el català, em negava a perdre una part tan important de mi i de la meva essència.
Ara per ara, el meu entorn continua sent bastant castellanoparlant, però estic en una lluita activa per equilibrar el màxim possible la balança. Estic orgullosa del meu nivell en aquestes tres llengües (espanyol C2, català C1, anglès C2) i de sentir-me còmoda i representada en totes tres.
M’encanten les llengües i el procés d’aprenentatge i considero que, com més en sàpiga una persona, millor.
Debatcontribution 0el Repte 4 – Activitat 3. Autobiografia lingüística
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.